L'abraçada
El passat 4 d'octubre vam dedicar la classe a seguir treballant dinàmiques i activitats vinculades al Teatre de l'Oprimit.
L'ENERGIA
Primerament, vam realitzar distintes dinàmiques ja realitzades en sessions anteriors, per seguir fomentant el coneixement col·lectiu de tots/es els/les membres del grup, l'atenció, la concentració... I per aconseguir crear un clima positiu, que afavorira el desenvolupament de les activitats grupals.
La primera dinàmica consistia, de la mateixa manera que ja haviem fet anteriorment, en passar-se l'energia entre tots/es, a través de les mans i dirigint la mirada a una persona en concret o a la persona del costat (el grup es situava en un cercle). En el cas de que la persona amb l'energia la enviara al individu del costat, la paraula que haviem de pronunciar era "Hear". Aquest joc va anar sofrint modificacions al llarg de les distintes sessions. Així, al pronunciar altres paraules com "Gafis" (que s'havia d'acompanyar d'un gest que simula les ulleres), l'energia passava directament al/la següent component del grup.
Hi havia altres variacions... Per exemple, al dir "Frisbi", la persona que tenia la paraula havia de simular que llançava un plat (imaginari) a l'aire, i la resta de l'equip havia de seguir-lo amb la mirada, perseguint la direcció cap a la que s'havia expulsat. Mentre, feiem una exclamació de sorpresa/impacte: "Ohhhh!".
Una altra de les variants que es van dur a terme va ser la del "Bonsai". Quan una persona pronunciava aquest terme, unia les seues mans i les obria cap al seu davant. Aleshores, deia una paraula, i la resta haviem d'anar sumant vocables (substantius, verbs, adjectius, preposicions...), per tal de construïr una frase de manera col·lectiva, amb sentit per suposat.
També podem destacar el "Mondongo". En el moment que un/a alumne/a pronunciava aquesta paraula, havia d'indicar al grup que imitara allò que ella/ell inidiqués. La imitació podia consistir en la manera en que camina un animal, una onomatopeia, un personatge humà, etc.
CONQUERIM ESPAI I HARMONIA EN COL·LECTIVITAT
Després de la realització d'aquestes activitats, vam donar pas a una altra que també haviem dut a terme anteriorment. Consistia en caminar per l'aula, totes i tots alhora, en distintes direccions i al compàs d'una música relaxant. Com que el grup és nombrós, és tot un repte dur a terme aquesta acció de la manera més adient: aprofitant l'espai, sense concentrar grans masses en una part, abastant tota la sala sense problemes... Es tracta, en definitiva, d'apropiar-se de l'espai, a la vegada que es dirigeixen les mirades d'unes i altres, i es comparteix una estona en harmonia, pau i col·lectivitat.
L'ABRAÇADA
Aquesta va ser una de les dinàmiques més emotives que hem dut a terme...
Ens vam situar en dos grups, dos files amb el mateix nombre de persones per tal de poder formar parelles. Cada persona d'un dels dos grups havia d'estar mirant a la seua parella, situada al seu davant, en l'altre grup.
L'alumnat ens haviem d'abraçar de la següent manera. En primer lloc, una de les dos persones caminava cap a l'altra. Aquesta última havia d'acceptar/rebutjar la seua abraçada mitjançant el llenguatge no verbal, a través de la mirada. Però no era una abraçada habitual, ja que, inicialment només una de les dues persones extenia els seus braços i abraçava el/la company/a. L'altra/e havia de permaneixer immòbil. Primer ho realitzava un membre de les parelles i després l'altre.
Una vegada realitzada aquesta primera part, les dues parts caminavem una cap a l'altra, i ja ens abraçavem conjuntament.
Aquesta tasca es va viure amb molta intensitat a l'aula. Dur-la a terme era tot un repte, ja que la dificultat de permaneixer estàtic/a mentre et fan una abraçada és molt gran. També, el fet de que les parelles no es formaren per afinitat/amistat entre l'alumnat, va generar més nervis. En tot moment es respectava la disposició de cadascuna de les persones a acceptar o rebutjar l'abraçada, o inclús a no dur a terme l'exercici.
Totes aquestes activitat persegueixen una finalitat que va més enllà del aspecte lúdic. Amb elles, es pretén fomentar el sentiment de grup, treballar les emocions, crear bon clima i vincles entre les persones que conformen l'equip... També es molt important remarcar un aspecte present des de la primera sessió: la necessitat d'aprendre a treballar amb el cos. I és que, bé es cert que no estem acostumades/ts a fer ús del nostre cos a l'hora de relacionar-nos, especialment en espais acadèmics. Però el nostre cos i el seu moviment són vitals a l'hora de comunicar-nos. Cadascú té impregnat, en la manera en la que el dirigeix, aspectes de la seua personalitat, de la seua història de vida, de la seua manera de viure...
És per això que aquest tipus d'activitats són una clau que ens pot obrir moltes portes a l'hora de buscar maneres d'intervenir amb la població, i al mateix temps, és una ferramenta molt potent per treballar l'autoconeixement i les habilitats socials, motor fonamental del treball social.
Les persones parlem unes amb altres, ens comuniquem, fem ús del llenguatge no verbal... No obstant, solem tindre moltes capes, moltes barreres a sobre, ja que la socialització per la que hem passat, ens ha fet incoporar una sèrie d'estereotips, prejudicis i pors que ens limiten a l'hora d'actuar, i a l'hora d'observar com actúa la resta. Doncs bé, aquest tipus d'exercicis ajuden a trencar aquestes barreres... És també per això, que el fet de realitzar activitats tan divertides, que podrien arribar a ser vistes com a infantils, com les que hem esmentat al principi (La imitació, dirigir l'energia entre els companys/es...), pot afavorir un clima en el que es desfacen tensions, vergonyes i pors.
TEATRE DE L'OPRIMIT
Seguint l'estela de la sessió anterior, en la qual ja haviem treballat el Teatre de l'Oprimit, vam realitzar el següent.
Cada alumna/e, havia de pensar en una situació d'opressió que haguera viscut en la seua pròpia pell, o que haguera presenciat en primera persona. Després, formarem parelles, i cadascú li contava la seua vivència a la seua companya o el seu company. D'aquestes històries, entre les dues persones de la parella haviem de sel·leccionar una.
A continuació, les parelles ens unirem a una altra, és a dir, formarem un grup de quatre persones. Els/les membres de la parella que haviem viscut o presenciat la història que havia sigut seleccionada anteriorment, li la contavem a l'altra parella. Aleshores, calia que entre els/les quatre alumnes ferem una nova elecció entre els dos relats. I ara, els relats que s'havien seleccionat ja eren els definitius. Cada grup havia de representar-los a través d'una figura estàtica amb tres actrius/actors. El component del grup del qual havien sel·leccionat la vivència no actuava, sino que s'encarregava de dirigir la construcció de la figura.
Cada vegada que tenia lloc una representació d'uns dels grups, la resta de l'alumnat figurava com a públic, i com en la sessió anterior, també participava. Inicialment, haviem d'esbrinar el significat de la imatge que conformava el grup representant a través de la figura. Per tal d'aconseguir-ho, es podien realitzar les preguntes que es consideraren adients al director/a, que no apareixia en escena, estava fora d'ella. Acte seguit, es demanava a les actrius/actors que improvisaren unes paraules, un monòleg vinculat al personatge que representaven.
Però la participació del públic no es limità a la realització de preguntes i a demanar-li als membres que estaven actuant que parlaren. Després, les persones podiem eixir a escena per tal d'exercir dos rols oposats: l'àngel i el dimoni, vinculats en cada moment a un personatge distint: aquell/a o aquells/es que pateix o pateixen l'opressió, els/les que la realitzen activament, les persones que no actuaven i per tant contribuien a que es donara la situació, etc.
Finalment, l'alumnat que es situava entre el públic, també podiem sortir per modificar la figura otorgant-li un altre significat, trencant la situació opressiva i injusta que es representava.
REFLEXIÓ FINAL
Com ja comentarem en l'anterior entrada, el Teatre de l'Oprimit ens ofereix ferramentes molt interessants per treballar en la problematització de la realitat, per reflexionar críticament sobre la societat en la que vivim i sobre les relacions de poder que es donen en aquesta.
En aquesta sessió, continuarem per eixa senda de l'animació que ens condueix a coneixer-nos millor entre cadascun dels components del grup, a treballar les habilitats socials i les emocions, a fomentar l'afecte, a pensar en maneres de construïr un món millor... Una sessió en la que la implicació emocional de l'alumnat va ser molt forta, especialment la d'una persona que contà una història d'opressió que havia viscut en la seua pròpia pell. Com que el joc de les emocions és tan potent en aquest tipus d'activitats, és fonamental treballar sempre respectant les disposicions de cada persona.
L'ENERGIA
Primerament, vam realitzar distintes dinàmiques ja realitzades en sessions anteriors, per seguir fomentant el coneixement col·lectiu de tots/es els/les membres del grup, l'atenció, la concentració... I per aconseguir crear un clima positiu, que afavorira el desenvolupament de les activitats grupals.
La primera dinàmica consistia, de la mateixa manera que ja haviem fet anteriorment, en passar-se l'energia entre tots/es, a través de les mans i dirigint la mirada a una persona en concret o a la persona del costat (el grup es situava en un cercle). En el cas de que la persona amb l'energia la enviara al individu del costat, la paraula que haviem de pronunciar era "Hear". Aquest joc va anar sofrint modificacions al llarg de les distintes sessions. Així, al pronunciar altres paraules com "Gafis" (que s'havia d'acompanyar d'un gest que simula les ulleres), l'energia passava directament al/la següent component del grup.
Hi havia altres variacions... Per exemple, al dir "Frisbi", la persona que tenia la paraula havia de simular que llançava un plat (imaginari) a l'aire, i la resta de l'equip havia de seguir-lo amb la mirada, perseguint la direcció cap a la que s'havia expulsat. Mentre, feiem una exclamació de sorpresa/impacte: "Ohhhh!".
Una altra de les variants que es van dur a terme va ser la del "Bonsai". Quan una persona pronunciava aquest terme, unia les seues mans i les obria cap al seu davant. Aleshores, deia una paraula, i la resta haviem d'anar sumant vocables (substantius, verbs, adjectius, preposicions...), per tal de construïr una frase de manera col·lectiva, amb sentit per suposat.
També podem destacar el "Mondongo". En el moment que un/a alumne/a pronunciava aquesta paraula, havia d'indicar al grup que imitara allò que ella/ell inidiqués. La imitació podia consistir en la manera en que camina un animal, una onomatopeia, un personatge humà, etc.
CONQUERIM ESPAI I HARMONIA EN COL·LECTIVITAT
Després de la realització d'aquestes activitats, vam donar pas a una altra que també haviem dut a terme anteriorment. Consistia en caminar per l'aula, totes i tots alhora, en distintes direccions i al compàs d'una música relaxant. Com que el grup és nombrós, és tot un repte dur a terme aquesta acció de la manera més adient: aprofitant l'espai, sense concentrar grans masses en una part, abastant tota la sala sense problemes... Es tracta, en definitiva, d'apropiar-se de l'espai, a la vegada que es dirigeixen les mirades d'unes i altres, i es comparteix una estona en harmonia, pau i col·lectivitat.
L'ABRAÇADA
Ens vam situar en dos grups, dos files amb el mateix nombre de persones per tal de poder formar parelles. Cada persona d'un dels dos grups havia d'estar mirant a la seua parella, situada al seu davant, en l'altre grup.
L'alumnat ens haviem d'abraçar de la següent manera. En primer lloc, una de les dos persones caminava cap a l'altra. Aquesta última havia d'acceptar/rebutjar la seua abraçada mitjançant el llenguatge no verbal, a través de la mirada. Però no era una abraçada habitual, ja que, inicialment només una de les dues persones extenia els seus braços i abraçava el/la company/a. L'altra/e havia de permaneixer immòbil. Primer ho realitzava un membre de les parelles i després l'altre.
Una vegada realitzada aquesta primera part, les dues parts caminavem una cap a l'altra, i ja ens abraçavem conjuntament.
Aquesta tasca es va viure amb molta intensitat a l'aula. Dur-la a terme era tot un repte, ja que la dificultat de permaneixer estàtic/a mentre et fan una abraçada és molt gran. També, el fet de que les parelles no es formaren per afinitat/amistat entre l'alumnat, va generar més nervis. En tot moment es respectava la disposició de cadascuna de les persones a acceptar o rebutjar l'abraçada, o inclús a no dur a terme l'exercici.
Totes aquestes activitat persegueixen una finalitat que va més enllà del aspecte lúdic. Amb elles, es pretén fomentar el sentiment de grup, treballar les emocions, crear bon clima i vincles entre les persones que conformen l'equip... També es molt important remarcar un aspecte present des de la primera sessió: la necessitat d'aprendre a treballar amb el cos. I és que, bé es cert que no estem acostumades/ts a fer ús del nostre cos a l'hora de relacionar-nos, especialment en espais acadèmics. Però el nostre cos i el seu moviment són vitals a l'hora de comunicar-nos. Cadascú té impregnat, en la manera en la que el dirigeix, aspectes de la seua personalitat, de la seua història de vida, de la seua manera de viure...
És per això que aquest tipus d'activitats són una clau que ens pot obrir moltes portes a l'hora de buscar maneres d'intervenir amb la població, i al mateix temps, és una ferramenta molt potent per treballar l'autoconeixement i les habilitats socials, motor fonamental del treball social.
Les persones parlem unes amb altres, ens comuniquem, fem ús del llenguatge no verbal... No obstant, solem tindre moltes capes, moltes barreres a sobre, ja que la socialització per la que hem passat, ens ha fet incoporar una sèrie d'estereotips, prejudicis i pors que ens limiten a l'hora d'actuar, i a l'hora d'observar com actúa la resta. Doncs bé, aquest tipus d'exercicis ajuden a trencar aquestes barreres... És també per això, que el fet de realitzar activitats tan divertides, que podrien arribar a ser vistes com a infantils, com les que hem esmentat al principi (La imitació, dirigir l'energia entre els companys/es...), pot afavorir un clima en el que es desfacen tensions, vergonyes i pors.
TEATRE DE L'OPRIMIT
Seguint l'estela de la sessió anterior, en la qual ja haviem treballat el Teatre de l'Oprimit, vam realitzar el següent.
Cada alumna/e, havia de pensar en una situació d'opressió que haguera viscut en la seua pròpia pell, o que haguera presenciat en primera persona. Després, formarem parelles, i cadascú li contava la seua vivència a la seua companya o el seu company. D'aquestes històries, entre les dues persones de la parella haviem de sel·leccionar una.
A continuació, les parelles ens unirem a una altra, és a dir, formarem un grup de quatre persones. Els/les membres de la parella que haviem viscut o presenciat la història que havia sigut seleccionada anteriorment, li la contavem a l'altra parella. Aleshores, calia que entre els/les quatre alumnes ferem una nova elecció entre els dos relats. I ara, els relats que s'havien seleccionat ja eren els definitius. Cada grup havia de representar-los a través d'una figura estàtica amb tres actrius/actors. El component del grup del qual havien sel·leccionat la vivència no actuava, sino que s'encarregava de dirigir la construcció de la figura.
Cada vegada que tenia lloc una representació d'uns dels grups, la resta de l'alumnat figurava com a públic, i com en la sessió anterior, també participava. Inicialment, haviem d'esbrinar el significat de la imatge que conformava el grup representant a través de la figura. Per tal d'aconseguir-ho, es podien realitzar les preguntes que es consideraren adients al director/a, que no apareixia en escena, estava fora d'ella. Acte seguit, es demanava a les actrius/actors que improvisaren unes paraules, un monòleg vinculat al personatge que representaven.
Però la participació del públic no es limità a la realització de preguntes i a demanar-li als membres que estaven actuant que parlaren. Després, les persones podiem eixir a escena per tal d'exercir dos rols oposats: l'àngel i el dimoni, vinculats en cada moment a un personatge distint: aquell/a o aquells/es que pateix o pateixen l'opressió, els/les que la realitzen activament, les persones que no actuaven i per tant contribuien a que es donara la situació, etc.
Finalment, l'alumnat que es situava entre el públic, també podiem sortir per modificar la figura otorgant-li un altre significat, trencant la situació opressiva i injusta que es representava.
REFLEXIÓ FINAL
Com ja comentarem en l'anterior entrada, el Teatre de l'Oprimit ens ofereix ferramentes molt interessants per treballar en la problematització de la realitat, per reflexionar críticament sobre la societat en la que vivim i sobre les relacions de poder que es donen en aquesta.
En aquesta sessió, continuarem per eixa senda de l'animació que ens condueix a coneixer-nos millor entre cadascun dels components del grup, a treballar les habilitats socials i les emocions, a fomentar l'afecte, a pensar en maneres de construïr un món millor... Una sessió en la que la implicació emocional de l'alumnat va ser molt forta, especialment la d'una persona que contà una història d'opressió que havia viscut en la seua pròpia pell. Com que el joc de les emocions és tan potent en aquest tipus d'activitats, és fonamental treballar sempre respectant les disposicions de cada persona.
Comentarios
Publicar un comentario