Teatre que sana

Aquest dimarts 1 d'octubre, dedicarem la classe a seguir realitzant dinàmiques per tal de coneixer-nos millor entre la gent del grup, i també en treballarem altres vinculades al teatre.

Repetirem dinàmiques com les que ja hem explicat amb anterioritat, per exemple el "Zip-zap", amb les que es busca el contacte visual entre les companyes i companys i mantindre l'atenció i concentració en la comunicació no verbal.

Aquestes dinàmiques generen sentiment de pertinença al grup i són molt útils quan aquest està conformat per persones que no es coneixen entre elles, majoritariament. No obstant, la seua posada en marxa és dificultosa quan, com és el cas, es tracta d'agrupacions nombroses. També, l'espai reduït del que disposem per treballar, és un factor que complica més el desenvolupament de les activitats.

No obstant, amb predisposició, voluntat i aplicant algunes adaptacions, és possible.

Però en la següent entrada anem a centrar-nos en una reflexió sobre el teatre, com a ferramenta de la intervenció social. Primer, contarem la manera en que vam treballar a classe sobre aquest.

Es va dividir l'alumnat en quatre grups diferents. Cadascun dels grups havia de realitzar una representació del concepte "Opressió" a través d'una figura humana. 

Aquesta representació havia de realitzar-se de cara a tota la classe. Els grups anaven eixint un a un, i mentre una agrupació representava l'escena, la resta de persones havien de seure i figurar com a públic, però com a públic participant. Després d'observar l'escena, el públic demanava als/les distints/es components del grup que estaven realitzant la representació, que expressaren verbalment el que sentien en el moment de l'actuació, des del personatge que estaven interpretant, tot i que de manera estàtica, i únicament mitjançant una postura corporal. És a dir, l'alumnat havia d'interpretar a través del seu cos, com ja s'havia fet en sessions anteriors, però ara calia, a més, improvisar un petit "monòleg", en el que mostrar sentiments, sensacions, vinculades a la situació que s'estava mostrant. 

Acte seguit, el "públic participant", podia sortir a escena per modificar la figura, canviant-li el significat, que com hem dit, tractava de representar l'opressió. Asò ho feia, movent les persones, canviant les seues postures... D'aquesta manera, vam passar d'estar veient una imatge dolenta, angoixant, a altres, que es traduïen en figures d'unió, suport, amistat, empatia... No va ser així en tot moment, ja que també es va donar el cas d'una modificació en la qual, personatges que es mostraven oprimint un altre personatge, es convertien en oprimits/des, mentre que l'altra persona es converteia en opressora. Aquest aspecte és molt interessant, ja que fa reflexionar sobre la importancia de no repetir determinats esquemes a l'hora de buscar la transformació d'una realitat que és injusta.

Va destacar el fet de que quasi tots els grups representaren el concepte de l'opressió mitjançant una persona que personificava a l'oprimit/da, mentre que la resta de persones figuraven com a opressors/es. Únicament un grup va diferir: totes les persones es situaren en escena de la mateixa manera. Totes tenien el mateix paper, la mateixa posició en la figura, en la que es mostrava als/les membres del grup en unió, amb una postura que mostrava angoixa, temor... Però al mateix temps, es reflectia la unió entre totes i tots.

Aquesta figura donava peu a distintes interpretacions: la unió entre persones oprimides, la solidaritat entre classes, la sororitat, la realitat de viure com a oprimits/des i opressors/es al mateix temps, l'opressió cap a un/a mateix/a, etc.

Aquesta manera de fer teatre, que beu del Teatre de l'Oprimit de Paulo Freire, és una ferramenta molt interessant per treballar problemàtiques socials. Per sensibilitzar, per fomentar la reflexió crítica, per crear xarxes, grups, unió entre poblacions i grups... En suma, és una manera de problematitzar la realitat, per tal de prendre consciència de les distintes situacions de desigualtat que configuren el món en el que viviem, atrapat pel sistema neoliberal capitalista que oprimeix per classes, per sexe, per ètnies, països etc, per tal de generar desigualtats que permeten perpetuar un sistema que sempre afovereix una minoria privilegiada, que acumula la màxima riquesa, i que mou els fils del món.

Deia el dramaturg i poeta alemà, Bertolt Brecht... "L'art no és un espill per reflexar la realitat, sino un martell per donar-li forma". Aquesta manera de fer teatre és una bona mostra de com aquesta cita cèlebre es pot fer realitat. 

Evidentment, no podem tindre la ingenuitat de creure que únicament fent-nos servir d'aquest tipus d'activitats, anem a poder enderrocar el sistema, trencar les desigualtats, canviar el món. Tant de bò. No obstant, aquelles persones a les que ens interessa que es produïsca un canvi social profund, deuríem conèixer bé totes les possibilitats que tenim al nostre voltant per poder fer arribar a la gent, que les injustícies socials no són fruit de l'atzar, la casualitat, la mala sort... I que és necessària l'acció i la solidaritat per poder generar canvis vertaders.

Com a futurs/es professionals del treball social, considerem que el teatre social ens ofereix unes possibilitats que no deuriem deixar escapar. A través d'ell, es pot explotar la creativitat de les persones, es poden generar vincles, es pot potenciar la conscienciació i sensibilització... Des de la professió, s'hauria de recuperar el treball social amb grups, que s'ha vist afectat per la progressiva individualització i burocratització que ha patit el sistema de serveis socials. I aquesta tasca de grup, es pot nutrir món del teatre, un teatre que no té massa a veure, en principi, amb una gran professionalització d'actors/actrius, amb grans floritures... Però un teatre que permet obrir portes al tan ansiat, canvi social, i al desenvolupament personal de les persones, que poden fer grans descobriments de la seua pròpia identitat a través de la interpretació. Un teatre que pot visibilitzar i sanar.